| |
MEMORIA
BURLESCA DE ALGUNOS TOPICOS ESPAÑOLES. (Enrique Castaños)
(Diario Sur. 2-10-2010)
La obra entera de Eleazar (Siles, Jaén, 1954) está llena
de humor y de ironía. También de admiración hacia
la expresión artística de los primitivos actuales y hacia
aquellos creadores de la vanguardia histórica o de la neovanguardia
que más repararon en el arte de los niños, de los enfermos
mentales y de los marginados en general. Las referencias al arte de los
primitivos actuales, especialmente el de Oceanía aunque también
el africano, están muy claras en las esculturas en madera de Eleazar,
cuyas formas elementales y simples, deliberada tosquedad y expresión
de lo esencial con un mínimo de recursos las emparenta con lo primigenio,
con todas aquellas muestras que huyen de una civilización opresiva.
En su caso no hay ningún afán por revivir los rituales animistas
o de la magia simpática, pero sí hay una advertencia a la
necesidad de recuperar la inocencia en los modos de expresión.
En esculturas como El empleado del año, Eleazar rinde homenaje
a uno de sus incuestionables mentores artísticos, el francés
Jean Dubuffet, que acuñó el término Art Brut para
referirse precisamente a un tipo de arte alejado de las normas estéticas
vigentes y que supusiera una bocanada de aire fresco y puro.
Pero no puede tampoco olvidarse aquel componente irónico, de cierta
irreverencia y desenfado, aunque sin caer nunca en la chabacanería
o en una obscenidad gratuita. Estas son las preferencias que marcan su
exposición en la Casa Fuerte Bezmiliana, cuyo primer rasgo sobresaliente
es la técnica empleada y el tratamiento de los materiales. Los
diversos materiales utilizados simultáneamente en los cuadros,
óleo, tiza, collage, carboncillo, le dan al conjunto un aspecto
muy característico de técnica mixta, con multitud de grafismos,
incisiones, frases y palabras escritas o pegadas, destacando casi siempre
o bien poderosas masas en negro o bien formas blancas delimitadas con
un contorno negro. La angulosidad de las formas, con numerosas líneas
quebradas; el esquematismo de los rasgos, sobre todo los del rostro, con
narices y bocas que son simples líneas rectas, o los ojos almendrados,
muy abiertos, como los de las antiguas figuras sumerias; la posición
frontal, con los brazos pegados al cuerpo y una «infantil»
simetría en la composición de las figuras; la esquemática
división de los cuerpos representados en cabeza, tronco y extremidades;
la rígida composición, en fin, como si fuesen esculturas
de madera que tuviesen atenazados sus movimientos o se moviesen muy lentamente
como una marioneta articulada, convierten todas estas obras en realizaciones
de una elemental expresividad, pero alejada del Expresionismo y cercana
a los modelos citados de Dubuffet.
Por último está la iconografía, personajes tópicos
de una España subdesarrollada, de la vida rural preindustrial.
Junto a ellos, que no son otros que la pareja de la guardia civil, el
cura de pueblo, los abuelos, la monja de clausura, el legionario, etc,
hay también recreaciones de célebres carteles de películas
americanas de la época dorada de Hollywood, siendo una de las más
logradas la del cartel de King Kong.
DE LA ESPAÑA PROFUNDA A LA CORRUPCION.
(Sara Pelaez)
(Diario Sur. 28-08-2010)
Si hay algo que caracteriza el trabajo del reconocido pintor jiennense
Eleazar es la crítica satírica y en clave de humor sobre
temas sociales y políticos, que plasma en cada una de sus obras.
El punto y seguido a 'In Memorium. Made in Spain' lo pone la nueva muestra
del artista, 'Eleazar's Tour 2010', compuesta por cuarenta cuadros que
desde ayer descansan en la Casa Fuerte de Bezmiliana, situada en Rincón
de la Victoria.
Esta exposición itinerante, que ya ha pasado por Jaén, Sevilla
y Ronda, tiene un carácter especial, ya que proporciona al artista
la oportunidad de exhibir su obra por primera vez en su tierra natal.
«Queríamos rescatar a un autor andaluz, que nunca había
expuesto en Andalucía, pero que ha visto reconocido su trabajo
fuera», asegura el comisario de la muestra, David Martínez.
Para el propio Eleazar, que no pudo estar presente en la inauguración
por encontrarse en Vietnam, las series se han de encadenar unas con otras
porque así «se aporta algo nuevo». La obra con la que
arranca 'Eleazar's Tour', es un ejemplo de ello.
'Spain is different' es una pieza que surge a partir de su serie anterior,
'In Memorium. Made in Spain', que ya estuvo expuesta en el año
2006 en Barcelona, ciudad donde reside el creador. En aquella ocasión,
presentaba a una serie de personajes del mundo del toreo, el flamenco
y el bandolerismo de finales del siglo XIX y principios del XX.
Desfile de arquetipos
Con esta nueva muestra, el creador ha querido hacer hincapié en
los arquetipos propios de la 'España profunda', con obras que convocan
a los habitantes de su memoria y su cultura más cercana. Personajes
tan propios como 'El cura de mi pueblo' o 'El sobrino que se alistó
a la Legión Española' se suceden dando paso a otros de temática
política. 'Político intachable busca partido sin escrúpulos'
es una pieza en la que el creador ha querido representar a todos los alcaldes,
funcionarios y empresarios que ahora mismo están acusados de corrupción,
y es, además, la pieza con la que da por concluida la exposición.
A modo de regalo, y continuando con su filosofía de enlace, el
artista jiennense ha querido presentar un aperitivo de lo que será
su nuevo trabajo, dedicado al mundo de cine. La obra en cuestión
se llama 'Arturo, el rey del porno duro', y es su particular recuerdo
a las películas pornográficas que el rey Alfonso XIII mandaba
hacer para su pase privado.
ELEAZAR EXPOSA ELS SEUS NUS I RETRATS A LA GALERIA TORRALLARDONA (Albert
Vázquez)
(El Periòdic d'Andorra, desembre 2007)
Una mirada urbana i actual dels clàssics.
Eleazar torna a la galeria Torrallardona d'Andorra la Vella per exposar
les seves sèries de nus i retrats, que són una reinterpretació
d'obres molt conegudes, com ara La Venus d'Urbino, de Tiziano; La Venus
adormida, de Giogione, i Olympia, de Manet, pel que fa als nus, i La Gioconda,
de Da Vinci; Margarita Van Eyck, de Jan van Eyck, i Retrat d'una dona,
de Roger Van der Weyden, pel que fa als retrats. "Són dos
grans temes de la pintura universal", va manifestar ahir Eleazar.
Als seus quadres predominen les línies rectes i el blanc i el negre,
a més de les paraules. En totes les pintures és present
un missatge pedagògic:el nom del quadre original, l'autor i el
museu on està exposat. El motiu que en les seves obres apareguin
a un nivell semblant el dibuix i les lletres és que per a Eleazar
són un recurs important.i un reflex d'allò urbà.
"Hi ha paper de diari, paper d'embalar i partitures de música
perquè hi ha informació i grafies. He volgut representar
una cosa tan urbana i quotidiana del carrer com els anuncis un sobre l'altre
que trobem a les parets o als fanals", va assegurar Eleazar.
Per l'artista, l'art actual és una reminiscència de les
obres del passat, una civilització sobre una altra. "Actualment
la lletra i el dibuix són a tot arreu. En l'art sovint és
més important el continent que el contingut. He volgut reflectir
que a vegades hi ha qui pensa que és més important el museu
que l'obra que s'exposa", va explicar.
A la sèrie de nus, els paisatges bucòlics són substituïts
per paisatges urbans, on sempre hi ha algú que observa l'escena.
Els seus nus segueixen un recorregut històric: des del Renaixement,
on la moral religiosa xocava amb els cossos despullats, passant per la
prostituta a Olympia, de Monet, fins a l'actualitat, on Eleazar pinta
la seva reinterpretació particular en l'obra La Venus de la webcam.
"En l'antiguitat existia un tabú respecte dels nus. Avui la
sexualitat és oberta a tothom. La pornografia és a la xarxa",
va manifestar l'artista.
TREBALLS FUTURS
L'obra La Gioconda, de Da Vinci, no observa l'espectador. En línies
rectes, com "cops de destral" i en un fons blanc i vestida de
negre: "Ara els dibuixos són més monocromàtics,
amb algun apunt de marró". El color sobresurt davant de la
interpretació de Retrat d'una dona, de l'artista flamenc Roger
Van der Weyden, una de les poques obres exposades a la galeria Torrallardona
on predominen el blanc i el negre.
Eleazar, que exposarà a Andorra fins al dia 8 del mes que ve, està
a punt d'acabar una nova sèrie de pintures que exposarà
a Barcelona a partir del mes de febrer vinent. "M'agrada començar
una sèrie i acabar-la", va confessar. Aquesta sèrie
porta per títol Família, amb què, de manera irònica,
vol reinterpretar amb el seu peculiar dibuix i els seus textos els diferents
personatges que hi ha en un àmbit familiar. "Són retrats
de família. Tothom té a casa una foto del cosí quan
va fer el servei militar o de l'oncle que va marxar a Amèrica.
Aquests seran els protagonistes", va concloure.
ELEAZAR EXPOSA ELS SEUS NUS I RETRATS
A LA GALERIA TORRALLARDONA (Albert Vázquez)
(El Periòdic d'Andorra, desembre 2007)
Una mirada urbana i actual dels clàssics.
Eleazar torna a la galeria Torrallardona d'Andorra la Vella per exposar
les seves sèries de nus i retrats, que són una reinterpretació
d'obres molt conegudes, com ara La Venus d'Urbino, de Tiziano; La Venus
adormida, de Giogione, i Olympia, de Manet, pel que fa als nus, i La Gioconda,
de Da Vinci; Margarita Van Eyck, de Jan van Eyck, i Retrat d'una dona,
de Roger Van der Weyden, pel que fa als retrats. "Són dos
grans temes de la pintura universal", va manifestar ahir Eleazar.
Als seus quadres predominen les línies rectes i el blanc i el negre,
a més de les paraules. En totes les pintures és present
un missatge pedagògic:el nom del quadre original, l'autor i el
museu on està exposat. El motiu que en les seves obres apareguin
a un nivell semblant el dibuix i les lletres és que per a Eleazar
són un recurs important.i un reflex d'allò urbà.
"Hi ha paper de diari, paper d'embalar i partitures de música
perquè hi ha informació i grafies. He volgut representar
una cosa tan urbana i quotidiana del carrer com els anuncis un sobre l'altre
que trobem a les parets o als fanals", va assegurar Eleazar.
Per l'artista, l'art actual és una reminiscència de les
obres del passat, una civilització sobre una altra. "Actualment
la lletra i el dibuix són a tot arreu. En l'art sovint és
més important el continent que el contingut. He volgut reflectir
que a vegades hi ha qui pensa que és més important el museu
que l'obra que s'exposa", va explicar.
A la sèrie de nus, els paisatges bucòlics són substituïts
per paisatges urbans, on sempre hi ha algú que observa l'escena.
Els seus nus segueixen un recorregut històric: des del Renaixement,
on la moral religiosa xocava amb els cossos despullats, passant per la
prostituta a Olympia, de Monet, fins a l'actualitat, on Eleazar pinta
la seva reinterpretació particular en l'obra La Venus de la webcam.
"En l'antiguitat existia un tabú respecte dels nus. Avui la
sexualitat és oberta a tothom. La pornografia és a la xarxa",
va manifestar l'artista.
TREBALLS FUTURS
L'obra La Gioconda, de Da Vinci, no observa l'espectador. En línies
rectes, com "cops de destral" i en un fons blanc i vestida de
negre: "Ara els dibuixos són més monocromàtics,
amb algun apunt de marró". El color sobresurt davant de la
interpretació de Retrat d'una dona, de l'artista flamenc Roger
Van der Weyden, una de les poques obres exposades a la galeria Torrallardona
on predominen el blanc i el negre.
Eleazar, que exposarà a Andorra fins al dia 8 del mes que ve, està
a punt d'acabar una nova sèrie de pintures que exposarà
a Barcelona a partir del mes de febrer vinent. "M'agrada començar
una sèrie i acabar-la", va confessar. Aquesta sèrie
porta per títol Família, amb què, de manera irònica,
vol reinterpretar amb el seu peculiar dibuix i els seus textos els diferents
personatges que hi ha en un àmbit familiar. "Són retrats
de família. Tothom té a casa una foto del cosí quan
va fer el servei militar o de l'oncle que va marxar a Amèrica.
Aquests seran els protagonistes", va concloure.
LA BIBLIA D'AVUI EN ELS CUADRES D'ELEAZAR
(Josep M. Cadena)
(Catálogo, septiembre 2007)
Hi ha noms i cognoms que són com el segell
d’identitat de les persones que els porten. El nom del pintor Eleazar
és un d’ells perquè, només sentir-lo, pensem
en aquell Eleazar que surt en el llibre del Levistic de l’Antic
testament. Nomenat gran sacerdot va col•laborar amb Josué
en la destrucció de Jericó i en el repartiment entre les
dotze tribus d’Israel de les tribus conquerides als gabaonites i
als reis del Migdia.
Però no queda aquí la cosa, ja
que en els segles XIII I XIV de l’Era Cristiana, anys i panys després
dels temps bíblics, a la Provença francesa va existir un
altre Eleazar que es casà amb una dona anomenada Delfina. Era fama
que els esposos conservaren la virginitat, motiu pel qual l’església
Catòlica els va incloure en el seu santoral. L’esmentat Eleazar
fou home d’armes i participà en les guerres al centre i sud
d’Itàlia contra l’emperador Enric VII.
I tot i que seria factible esmentar a altres
Eleazar que esmalten les històries de diferents nacions i països,
és millor quedar-nos amb els dos que hem esmentat perquè
el tercer Eleazar, aquell del que ara anem a parlar, presenta a la seva
potent personalitat artística unes característiques en les
que s’adjunten les temàtiques bíbliques amb l’esperit
guerrer -deixo de banda la virginitat, ja que està ben casat i
és bon pare de familia- que mereix premis i recompenses.
El nostre Eleazar pintor ha begut en les fonts
de la Bíblia, tant en les de l’Antic con en les del Nou Testament,
per a realitzar com una mena de paràboles plàstiques sobre
la societat actual. Sant Agustí, gran pecador abans de fer penitència
i, finalment, arribat a bisbe d’Hipona i pare de l’església,
ja va escriure que “aquells que tenen temor de Déu i per
la pietat són mansos d’esperit, cerquen a la Bíblia
la voluntat de l’Altíssim”. I encara afegí que
era necessari “familiaritzar-se amb el llenguatge de les Sagrades
Escriptures per a poder arribar a explicar i discutir el que hi ha de
fosc en elles, prenent l’exemple de les locucions clares per a il•lustrar
les més obscures i per les sentències certes resoldre els
dubtes que plantejen les dubtoses”. És a dir, que el nostre
Eleazar actual ha agafat uns grans temes que, explicats només con
manifestacions històriques, religioses o màgiques queden
circunscrits als temps llunyans en que els situan els seus narradors,
però que ell aclareix al present dins de l’àmbit majestuós
de l’antiga capella del que abans havia estat hospital de Sant Sadurní
d’Anoia.
I ho fa amb el seu tallant, fins i tot formalment
agressiu estil pictòric. Perquè Eleazar és un lluitador,
un guerrer, un samurai de la plàstica d’acord amb les imatges
que ara ens arriben per mitjà del cinema d’acció.
Encara que, particularment, posat a fer comparacions, jo trobaria per
a ell dins del l’art català millors i més altes referències.
Són la representació del Judici Final que figura en el retaule
de Guimerà que conserva el museu episcopal de Vic; la Degollació
de Sant Cugat que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya; o
la Decapitació de Santa Caterina que figura al retaule de les santes
Clara i Caterina de la catedral de Barcelona. Les tres, igual que altres
dels períodes romànic i gòtic, són obres de
gran realisme, cruels en les descripcions dels càstigs per a tota
una eternitat, donat que voliem alliçonar als pecadors i provocar
el més combatiu rebuig contra els dimonis i els pobles enemics
dels cristians. Resulten com grans novel•les gràfiques, com
meravellosos quaderns d’aventures entre bons i dolents, en que els
primers perden violentament la vida terrenal per a que les seves ànimes
pugin directes al cel, sense fer cap mena d’estada al purgatori
que llavors, segons diuen, era ben vigent per a la majoria de mortals.
Són tres exemples que em porten de nou a les pintures d’Eleazar,
molt d’ara i molt d’abans; situades en la temporalitat del
que s’ha fet pensant en aquesta exposició, però amb
la voluntat d’enllaçar amb el que és la constant lluita
dels humans entre les aspiracions de l’esperit i les febleses de
la carn.
El pintor no vol de cap manera sermonejar-nos,
de la mateixa manera que jo tampoc desitjo que aquest text em quedi com
un escrit moralitzador, quan només l’he pensat per a acompanyar
i servir de pròleg a unes manifestacions plàstiques que
s’expliquen per elles mateixes. Així doncs, el més
aconsellable per a tots –m’hi poso jo mateix i també
hi afegeixo a l’autor dels cuadres, ja que els pintors sempre aprenen
de les seves pròpies obres- és que més que veure
mirem i ens endisem en els continguts d’aquests cuadres d’Eleazar.
En ells, ben segur, hen de trobar, junt amb la satisfacció que
dona connectar amb l’autenticitat plàstica amb que han estat
fets, un seguit d’inquietuts que ens faran sentir-nos vius.
ELEAZAR, UN PINTOR NEOROMANIC? (Montserrat
Pagès i Paretas)
(Catálogo, septiembre 2007)
El Pantocràtor d’Eleazar, que s’inspira
en el Crist en Majestat o Maiestas Domini de Sant Climent de Taüll,
se’ns mostra també entre l’alfa i l’omega, que
simboliten el principi i la fi, dins una màndorla o ametlla que
simbolitza la seva glòria, i envoltat pel Tetramorf, és
a dir pels símbols dels evangelistes, Mateu, amb rostre humà,
Marc amb el del lleó, Joan com a àliga i Lluc com a toro,
tots quatre pendens de la figura central del tot poderós que, en
actitud desimbolta i ulls tendres, mira l’espectador.
El blau no és el blau del Crist de Taüll, és clar,
però hi retira, millor dit, hi vol retirar volgudament, com també
tots els altres detalls iconogràfics: la mà que beneeix,
els peus nus sobre l’escambell que segons fonts bíbliques
simbolitza la terra, l’arc del cel on està assegut, el nimbe
crucífer i, sobretot, el llibre obert, amb la cita bíblica,
EGO SUM LUX MUNDI, que, a Taüll, és un esclat de llum. Perquè
el Crist de Sant Climent de Taüll és, com hem dit, la referència
del nostre pintor, andalús afincat a Catalunya, tot i que els ulls
i l’expressió del seu Pantocràtor són més
ingenus i benèvols, menys imposants que els del Crist de Taüll,
de força apocalíptica, referent de la pintura romànica
europea. Diríem que, potser, reflecteixen alguna cosa dels ulls,
també escrutadors però més amables, del pintor.
I, tanmateix, el Pantocràtor d’Eleazar deu molt a aquella
obra mestra, tant com, en principi, deu a la pintura contemporània
i, sobretot, al propi estil i al propi llenguatge, treballat, madur, que
ens presenta un Crist en majestat, un Tetramorf, uns apòstols i
uns sants doctors i màrtirs de l’Església concisos
i entendridors, no sense un cert sentit de la ironia, en la qual cosa
sí que es diferencia netament, rotundament, dels pintors dels segles
XI i XII. En canvi, el gust per la narració n’és absent,
com en el romànic, reduït al mínim, per tal de donar
simplement les claus d’interpretació, sense accessoris secundaris
i, també com en el romànic, sense una voluntat de naturalisme
explícita. Així, per exemple, els seus apòstols,
sants i màrtirs ostenten només l’atribut del seu martiri
o de la seva passió, sant Pere les claus, els evangelistes l’Evangeli,
sant Esteve una pluja de pedres, sant Climent la mitra, l’àncora
i la creu papal; sant Llorenç, flama encesa, tot ell fet una graella;
santa Úrsula amb les seves verges; sant Vicenç, una altra
flama, amb la pedra de molí lligada al coll; o santa Àgata
sense pits, amb el negre, com una moderna amazona després del quiròfan,
indicador d’on eren. Per cert que aquest seu catàleg de sants,
tendre i una mica subversiu, inclou també la representació
de Judes Iscariot, el dolent, amb la bossa de les monedes de la seva traïció,
que ara un altre evangeli, novament descobert o interpretat, diu que no
ho era.
Eleazar, d’altra banda, ens presenta un cel i un infern molt particulars.
Ací, més que els models romànics, ha prevalgut la
pròpia concepció pictòrica i vital, impregnada d’un
fort sentit de l’humor i de la ironia i també amb un cert
alè poètic. Ja no ens presenta, entre els condemnats o entre
els benaurats, com trobaríem a partir del segle XIII, reis i papes,
monjos i bisbes, dones i homes, diferenciats només pel vestit,
la corona o l’hàbit. A l’infern d’Eleazar, amb
dimonis i flames, úniques concessions a la tradició, hi
van els qui no tenen amics, però, també, els qui no somnien,
els qui mai han regalat una rosa, els qui no llegeixen, els capullos,
els gilipolles i aquells que s’entesten d’anar-hi. Un infern
benèvol, en definitiva.
Al cel que ens mostra Eleazar, que és blau però que conté,
detall significatiu, alguns àngels rojos, ací sota l’ull
o triangle de la trinitat, que no es troba en el romànic, hi van
els que tenen influència, els que cerquen el Paradís, tots
els que es porten bé, els que somnien, els poetes i els seus amics,
del pintor, naturalment.
Molt particular és, doncs, l’univers d’Eleazar, el
del seu art, que, des de la modernitat de la seva creació plàstica,
del seu llenguatge contemporani, ha volgut presentar-nos, per retre tribut
a la idea que l’inspira, la d’un romànic català
sintètic i conceptual, on la imatge, com en la seva pintura, s’acompanya
de títols explicatius, de lletra, i on la idea és el que
preval, transcrita en un llenguatge visualment concís, de síntesi,
cantellut en el seu cas i, com hem dit i ressaltat, irònic, poètic
i tendre, molt personal.
ELEAZAR Y EL HUMOR PICTORICO - Josep
María Cadena.
(El Periodico de Cataluña, Julio 2006)
Toreros, cantaores y bandidos de la sierra vistos en clave de
humor por Eleazar. El pintor asume el tópico -catites, sombreros
de ala ancha, monteras...- para trazar retratos y una especie de frisos
pictóricos con rostros en los que hay la Andalucía profunda.
No hace folclorismo, sino que pone dentro de las posibles caritaturas
unos ojos grandes y redondos que reflejan la seriedad de unas vidas que,
ante el toro, los cantes y la necesidad de huir de los civiles, aceptan
que el instante vale mas que lo programado para siempre.
Negro de luto y rojo de sangre son los colores
básicos en unas obras que identifican personajes con rótulos,
textos biográficos y referencias de época. Eleazar se compenetra
con sus personajes y los hace actuales. Recomiendo la visita.
PEQUEÑOS APOCALIPSIS (Y OTRAS
INOCENCIAS) - Eugenio Castro.
(Catálogo, noviembre 2005)
Con anterioridad al manifiesto sobre
un "arte bruto" de Jean Dubuffet, André
Bretón se había referido a aquellos seres
que la sociedad consideraba "enfermos mentales", extravagantes
o marginales (Wolfli, Scottie Wilson, Aloise, el cartero Cheval...),
en cuyas realizaciones había advertido, además de una enorme
gracia para la creación plástica, "una reserva de salud
moral" (1).
El efecto de la poderosa imaginación creadora
de esos "ángeles de la demencia", tras su
lenta asunción, influyó con posterioridad hondamente
el espírtu moderno de creación. Así
es posible rastrear, por ejemplo en A. R. Penck,
el esquematismo primitivista de Louis Soutter, en Alfonso Osorio
el abigarramiento de Adolf Wölfi; o el garabato textual y las
figuras sardónicas de Basquiat en Johann Knüpfer. O
entre nosotros, el caracter delirante y psicodélico de Zush, anticipo
de una "originalidad" desconocida en nuestro panorama. En una
época más contemporanea, esas relaciones se
enriquecen con la irrupción del graffiti. Con esta
acción callejera se suma, al componente imaginario,
otro de tipo crítico, en la medida en que
el graffiti sería la forma de expresión
dentro de otro modo de encierro (la exclusión),
como es el que se ejerce sobre ciertos marginados en la ciudad.
En el intersticio del "arte bruto" y el "arte
del graffiti" nos encontramos con la pintura
de Eleazar. En ella estalla una voluntad de su autor de reducir
hasta donde le sea posible el artificio propio
del arte. Se entrega así a un frenesí
emocional que debe guiar, inicialmente,
la construcción, si no del cuadro, sí
de la imagen. Pero ese abandono no debe
llevar a pensar que tal construcción obedece incondicionalmente
a las fuerzas del inconsciente y/o del azar. Estas tienen una
presencia inequívoca y determinante, desde luego. Del mismo
modo, existe un ejercicio depurado de estilización de unas
figuras, de unas cosas, de una superficie que, a causa de su esquematismo,
exigen ser definidas con firmeza. De esta manera, se hace
perfectamente distinguible, por ejemplo en sus series
donde el marasmo urbano se vuelve casi delirante, el espacio que ocupa
cada una de aquellas; se destaca su autonomía, no mediante
el perfilado que tanto caracterizó a los expresionistas de la primera
época, y a los "nuevos salvajes" ulteriores, ambos
tan queridos por Eleazar, sino mediante la acotación limpia
de unos planos que hacen de "casas" en los
que son acogidas esas figuras. Hay, por lo tanto, una
voluntad de organización que entra en muy buena relación
con la dimensión salvajista de esta creación. Esta
operación es ratificada cuando la superficie del cuadro es
ocupada, casi, o en su totalidad, indistintamente, por
una gran figura, por un busto, o por cualquiera
de sus retratos en grupo. Poco queda
en manos de lo casual. Se adivina una
meditación importante sobre la composición,
un trabajo de ordenación de los distintos elementos que dan como
resultado el sentido de un total acabamiento.
Mas esto no se enfrenta entre si, sino que tal y como sugería
antes, ciertas dicotomías son aquí salvadas. Al fin
y al cabo, fruto de la visión y del arrebato esta pintura,
precisamente por el grado de ingenuidad que me parece para
bien conservar (nunca una voluntad de orden , por el mismo
hecho de llegar a creérselo vence
el propio grado de ingenuidad que le es implícito)
abre el campo de la interpretación mas allá
de donde este es limitado por
lo razonable. Así es como el centro
de la gravedad de esos cuadros superpoblados
lo constituye el propio marasmo social que representa, acaso como evocación
de una entriopía no cósmica sino estrictamente humana:
un estado de caos asociado a un confusionismo
integral (histórico, cultural, existencial) como
paradigma moderno de una descomposición civilizadora mundial.
Y sin embargo, como no esbozar una sonrisa,
quizá amable, quizá no, ante este estado de cosas; cómo
no sentir cierta complicidad con lo paródico de tal
situación. Así parece mostrarse
Eleazar, que a través de ciertos signos,
ciertas palabras, lanza un guiño de compasión
por el dolor del hombre y del mundo.
Es una ironía, la suya, menos hiriente
que tierna, a través de la cual parece manifestar su
empatía con el pequeño Apocalipsis que cada uno de nosotros
experimentamos a diario.
Como Don Quijote, a quién dedica una de
las series que definen su proceso de
producción, que acoge la galería
Multiplicidad, recorremos pávidos y estupefactos esta
geografía eminentemente humana que nos saluda con su conmovedor
gesto torcido, con sus pobladores, individual y colectivamente,
haciendo aspavientos, tanto por su desconcierto como por su afán
de superarlo. Imagen, en verdad, de nuestro patetismo particular,
esa humanidad nos devuelve al contemplarla, como
un espejo, la memoria de aquella "reserva
de salud moral" que tan urgente se hace reconocer, recuperar.
(1) A. Breton. El arte de los locos, la llave de los campos,
en La llave de los campos, Pág. 248
ARTISTES
CATALANS DANS LE JURA - Rober Christe.
(Galeríe, Junio 2005)
Eleazar s'inspire de l'expressions spontanée
et collective des graffitis et des tags qui fleurissent sur
les édifices publics, le long des murs gris des
banlieues industrielles, sur les piles des ponts et
des viaducs, à l'intérieur des toilettes
publiques, ou encore sur les wagons de chemin de fer, quand
il ne s'agit pas de rames entières...Ce phénomène
a été étudié en France dès les années
"68". Chacun se souvient que le mouvement étudiant a
donné lieu à une production spontanée qui, en quelques
jours, a couvert les murs de Paris et des grandes villes de France de
slogans et d'images messages souvent à caractère politique.
En plus de cet événement qui a frappé les esprits,
aucune analyse sérieuse du phenomène des
graffitis ne peut ignorer l'intérêt que nos contemporains,
tout au moins dans le Monde occidental, porte à
l'art primitif et à l'art brut (cf.art EU). Je fais
l'impasse sur les graffitis du Paléolithique qui
associent les signes sexuels (flèches, bâtonnets, points,
triangles, etc) à la représentation réaliste
des animaux. Les graffitis modernes véhiculent souvent
la même thématique: principe
mâle + principe femelle = vie, avec
les connotations de "desir", "plaisir",
"frustation", "angoisse", "mort"... Dans
les toiles d'Eleazar groupées
sous le titre de "Rêves
pour le troiisième Millénaire", la
thematique homme/femme est centrale. Chaque spectateur interprète
selon sa sensibilité le face à face entres les
icônes mâles et femelles. Pour moi, il s'agit de messages
signifiant à la fois l'espoir de la communication et son impossibilité,
tout au moins sa difficulté... Le rêve que nous
propose Eleazar serait-il, alors, qu'hommes et femmes
mettent fin à la guerre entre les sexes
et développent une relation d'amour au-delà
des rapports de force? Quelle que soit sa
réponse, il faut bien reconnaître que le probleme reste
d'actualité. Dans l'exposition du Courant d'Art, Eleazar a traité
d'autres thèmes aisément identifiables. Il
y a une galerie de rois et des bouffons qui
connotent sur le monde parodique le pouvoir politique.
Comme d'autres peintres avant lui (dont Picasso et Bacon
pour ne citer que deux monstres sacrés de la peinture du
XXe siècle), Eleazar aime bien joeur avec les
cheff-d'oeuvres qui jalonnent l'histoire de la peinture:
vous aurez donc le plaisir, si ce n'est
déjà fait, de découvrir une pléiade
de nudités célèbres: La Maya nue de Goya,
La Naissance de Vénus de Botticelli, deux versions
des Demoiselles d'Avignon de Picasso, l'une matinale,
l'autre vespérale, et Adam et Eve d'après Dürer. A
noter que l'un et l'autre tiennent dans le main une
pomme... Vous pourrez en conclure que, dans la version que
nous propose Eleazar, la responsabilité de la
faute originelle est partageé...Accrochés à
d'autres cimaises, des portraits célèbres qui figurent
dans toutes les histoires d'art: le duc
de Montefeltro de Piero della Francesca,
amputé d'un oeil comme il se doit, un autoportrait
de Botticelli, etc. Enfin, si vous vous réjoissez
de partir en vacances, ne manquez pas de scruter attentivement les toiles
consacrées à la grande transhumance
estivale de nos contemporains.
Tout y est: le rêve d'une île
déserte noyé dans les embouteillages routiers
et aeriens et submergée par la multitude bigarrée
des vacanciers de tout poil et de toutes origines...L'ouvre d'Eleazar
s'exprime dans un style très personnel qui joue à la faois
sur le stéréotypie et la diversité.
Les personnages stylisés, réduits
souvent à des schémas assortis d'atributs significatifs
permettant de les identifier , s'imposent par leur
masse ou leur verticalité anguleuse. Les toiles
sont souvent saturées de personnages, de bribes d'escriture
et de signes dont la symbolique est universelle: le coeur, les fleches,
par exemple. Une toile d'Eleazar fait souvent l'effect d'une ouvre
collective, conme si de nombreux auteurs anonymes
avaient voulu laisser leur empreinte. Un critique
espagnol a parlé de palimpseste, ces peaux sur lesquels écrivaient
les scribes d'avant l'imprimerie, et qu'ils
réutilisaient, non sas avoir gratté, souvent
imparfaitement, les textes précédents. Le style volontairement
"primitif" associe souvent l'humour grinçant au grotesque,
ou au saugrenu. Il y a sans doute dans l'ouvre d'Eleazar
une symbolique qui renvoie à son
itineraire personnel. Mais, je me suis dooné
comme principe, dans cette présentation,
de ne parler que de ce qui me semble "sauter aux yeux", donc
de ce qui a pour moi valeur universelle.
UN ARTISTE QUI AIME JOUER AVEC LES CODES
URBAINS - Stéphanie Bourquard.
(Le Quotidien Jurassien, Julio 2005)
Des paysages urbains schématisés, des
chefs-ouvre de la peinture revisités, des portraits en partie
tagués et de petites sculptures de bronze font partie des oeuvres
du créateur espagnol Eleazar visibles à la galerie Courant
d'Art à Chevenez jusqu'au 28 août.
Eleazar propose un univers essentiellement blanc et noir, qui n'exclut
pas le couleur rouge et ses dérivés, un univers littéralement
sens dessus dessous (les personnages tête en bas ne manquent
pas). L'artiste implique l'escriture dans ses créations:
il colle des pages de journaux ou des partitions musicales
sur la toile, et peint des lettres, des mots, des phrases,
comme des slogans, le titre du tableau souvent. Il aime
les messages, les symboles, qui contribuent grandement
à individualiser ses personnages, por certains figurés
en quelques traits seulement et rappelant des graffitis enfantins:
leurs attributs les plus fréquents sont de petits coeurs
reliés à leur tête par un trait noir et des
parties sexuées, seins et sexes, schématisés.
Des hommes dans la ville
La ville est l'un des themes favoris d'Eleazar. L'artiste aime jouer avec
les codes urbains contemporains: nombreuses sont les toiles qui présentent
des personnages à la silhouette taguée. Le travail
au spray évoque le mur et rend la composition étonnamment
frontale. Quelques tableaux, intitulés ironiquement
Landscape, évoquen moins un paysage qu'un
espace très chargé, rempli d'hommes, de voitures,
d'immeubles et de chiens. Les hommes deviennent dans ce contexte parfaitement
minuscules et tout à fait anonymes. Sont-ils gais? Sont-ils effrayés?
On hésite un instant sur la manière d'interpréter
leurs bras levés, et l'exclamation sibylline: "AAAHH",
inscrite parfois à leur côté, n'est pas de nature
à éclairer le spectateur. Eleazar critique la société
de consommation dans cette série d'oeuvres, qui traitent de l'espace
urbain: Nos vamos a una playa desierta, littéralement
"nous, nous allons sur une plage déserte", représente
une multitude de petits hommes, coincés entre des voitures et quelques
avions, qui visiblement n'ont pas encore trouvé la plage...
Des Clins d'oeil aux génies passés
Le travail d'Eleazar rend hommage aux grandes figures
espagnoles, que cela soit à travers les portraits qu'il consacre
à Don Quichotte ou Sancho Pança, ou à
travers ses reprises des chefs-oeuvre de Goya, Vélasquez
et Picasso. Il compose même deux tableaux en s'inspirant
des Demoiselles d'Avignon, le premier
les représentant le matin, le second après
le travail. Si le positionnement des demoiselles
évoque inmediatement l'oeuvre du maître, le
spectateur est interpellé par leur regard et étonné
par leur fantaisie. Le diptyque représentant
Adam et Eve reprend quant à lui le travail de
Dürer, explicitement évoqué par les termes
El Prado, Durero. Eleazar ne laisse pas en reste les
grands maîtres italiens, Botticelli ou Piero della Francesca,
par exemple, dont il se réapproprie les portraits. Si ces
oeuvres offrent une version simplifiée
des originaux, elles n'en contiennent pas moins l'essentiel,
une coiffe ou un regard suffisant en effet à nous rappeler
leur modèle.
L'EFFERVESCENCE CATALANE - Laurence Chauvy.
(Le Temps, Agosto 2005)
Les compositions d'Eleazar se révèlent davantage
construites, souvent inspirées de pages de l'histoire de l'art.
Leurs personnages sont empruntés aux grands maîtres du passé,
de Botticelli à Picasso, en passant par Raphael et Vélasquez.
Leurs peintures et collages avec leurs inscriptions en mayuscules et leurs
personnages bien campés, expriment la force de l'humour, dans la
ligne d'Eduardo Arroyo et de Manuel Valdes.
ELEAZAR REFLECTEIX AMB HUMOR LA CRITICA DE LES RUTINES DEL DIA
A DIA - Miquel Vigo.
(Diari d'Andorra, Abril 2005)
Eleazar centra la ironia (que arriba al sarcasme
en algun cas) en les rutines del dia a dia, en les activitas que es repeteixen
de manera gairebé mecànica, però també
hi ha espai en la seva obra per a d'altres
aspectes manllevats de l'entorn més proper, com
ara la familia, els amics o les estones en què les pasions
s'obren pas enmig de l'aparent calma domèstica.
Tenir com a matéria primera tot allò que veus cada dia semblaria
un recurs fàcil, però Eleazar assegura que no
és aixi: "Pràcticament em passo més temps pensant
com ha de ser el quadre que pintant" diu.
L'esquematisme que defineix el seu estil té l'inconvenient
que "limita les possibilitats" en l'aspecte compositiu,
per la qual cosa en la seva obra hi ha, segons reconeix, una
certa tendència al "barroquisme", si més no en
el sentit d'aprofitar al maxim l'espai del llenç. I
també en la repetició "gairebé obsessiva"
de llegendes i textos, que tenem una funció "informativa"
pero que també són un recurs plàstic
que aprofita "les grafies com a elemnts de compòsició".
ELEAZAR CAPTA EL POLS DE L'AGITACIO
URBANA EN UNES "PINTURES HIP-HOP"- Albert Grau.
(El Periòdic d'Andorra, Abril 2005)
La ciutat com a espai de conflicte constant
i font d'una superabundancia d'informació és
una de les principals inspiracions del pintor Eleazar, que compon
les peces de pintura plana afegint-hi formes, colors y dades de tot tipus,
des de siluetes lineals a traços d'aerosol, passant
per retalls de paper diari. "M'interesa el bigarrament d'informació
i imatges. Avui en dia vivim rodejats de tanta informació que al
final estem desinformats" explica l'autor.
"Algun cop han definit les meves obres com a "figuracions salvatges".
Jo pinto del que em rodeja, de les meves vivències quotidianes
i del que veig a la ciutat", revela l'autor, i record
que aquesta mirada s'estem des de la col.lectivitat, com a
Todos Contentos, que "és com quan es produeix una
victoria electoral i després sembla que tothom estigui content,
fins a la queixa del ciutadà anonim, cansat de la rutina quotidiana,
com a Estoy hasta los cojones.
Eleazar inaugura a la galeria Carmen Torrallardona
l'exposició Pensando en mis cosas.
El titol està extret d'un dels
quadres que es podem veure fins al 18 del mes que ve.
Les paraules exerceixen un papel decisiu en la creaciço
d-Eleazar: Si no tinc una frase, el quedre no arranca. Neccesito el text".
Un cop trobada la frase, Eleazar elabora la pintura incorporant a la superficie
pictórica els components d'aquella oració inicial, que hi
apareixen disseminats.
Les paraules incloses a les pintures al.ludeixen sovint a diverses intencions
crítiques de l'autor: " Són textos satírics
i irònics, divertits", asseyala el pintor, però a continuació
assegura que "no tenen mala llet": "Per bèstia
que sigui el personatge, el tracto dolçament, amb tendressa".
COURTING ROYAL DISASTER.
(BCN-Inside, Abril 2005)
A maverix Spanish artist, known as Eleazar,claims
to have received an SMS from the painter Francisco Goya (1746-1828) telling
him to keep his phone switched on as he was about to receive an important
call. The next day the King of Spain rang and hired him as portrait artist
to the royal court, the results of which can be seen at Barcelon'as Galeria
Contrast going under the seditious title Tontos, Bufones, Reyes y
Princesas (Idiots, Buffoons, Kings and Queen). Highly recommended,
but don't believe everything he tells you.
EL PINTOR ANDALÚS ELEAZAR EXPOSA A ANDORRA UNA OBRA BASADA
EN LA "FIGURACIÓ SALVATGE"- Lluis Vilaró.
(BonDia, Abril 2005)
L'artista arriba, com cada matí, al seu estudi
de Barcelona. S'asseu a la seva butaca i es disposa a mirar fixament
el quadre en blanc que té al davant. De sobte s'aixeca, agafa el
pinzell i se'n va directament fins a un tros molt determinat de la tela
per dibuixar el que se li acaba de passar pel cap. Després
tornarà a seure, tornarà a tenir un rampel artistic
i tornarà a dibuixar una altra part de l'obra que està creant.
Així és el dia a dia i el procés de creació
del pintor andalús Eleazar. Es tracta de l'artista
que aqueste vespre inaugurarà a la galeria Carmen
Torrallardona d'Andorra la Vella una exposició
basada en pintures modernes, impactants, nervioses i
explosives. Els seus quadres han arribat a ser catalogats
per alguns com a mostra "d'art brut". Ell,
però prefereix incloure el seu traç en el
capítol de la figuració salvatge". L'art brut
és inconscient, inconex, desordenat. Jo m'organitzo
i penso molt les coses abans d'anar fins a la tela"
explica, però, admet que a simple vista la seva obra pot classificarse
en un cànon molt alternatiu. Els seus quadres, per
exemple, es barregen amb paraules i frases que acompanyen
els dibuixos: "considero que el quadre no té contingut
si no hi ha lletra, si no hi ha una frase". Paraula i
pintura, doncs, es fonen en una obra abstracta i juvenil
que intenta retratar de forma crítica "la vida vulgar que
acostumen a fer la majoria de la gent". El pintor explica
que intenta expressar-se sempre "amb ironia, humor, afecte i sense
fer mal a ningú". Els seus quadres, en definitiva,
aborden gairebe sempre temes relacionats amb la dimensió
de "l'home, la dona, les relacions humanes o sentiments com l'amor
o l'odi".
EXPOSICION DE ELEAZAR - Xavier Blasco.
(Revista Curator, Abril 2005)
El quadre de tots junts és l'expressió que va fer
servir Carles IV referint-se al quadre que Goya va pintar
per la seva cort. Recreant la figura del pintor de la cort, Eleazar, de
manera fictícia, té l'encarrec de pintar la
Familia Reial. En aquest retrat coral hi destaquent, tal i com s'indica
en el títol de la exposició, els bufons,
les princeses pendents de casori i els tontos-aquets últims,
segons el propi autor, "que abunden arreu peròningú
no ha retratat fins el moment"-. En el treball
d'Eleazar les pulsions oníriques les posa al servei
d'un projecte artistic que el vincula i alhora l'allunya
de l'art brut. L'humor, inconscient i els "palimpsests"
("text escrit damunt d'un altre després d'esborrar-lo"
Diccionari de la llengua catalana. Ed. Enciclopedia Catalana) materialitzats
en linies de diari sota l'oli, o residus d'automatisme, són elements
que es barrejen en la seva obra per tal de crear un gran basar visual.
|
|